A finals del passat setembre vaig marxar cap a Padova, Itàlia. Una ciutat amb un major nombre d’habitants que Sant Cugat però que a simple vista, en passejar per ella, et dóna la sensació d’estar en un poble. Saps que no ho és per la gent que es mou, però l’arquitectura, ser una ciutat sense pujades i baixades i amb un encant màgic fa enyorar-la, fa que trobi a faltar aquella ciutat del Vèneto, al nord d’Itàlia concorreguda per la seva gent i amb la meva de l’Erasmus que al final ens vam poder fer un petit lloc entre els universitaris italians i gent de la mateixa ciutat. Ara, a causa de l’arribada de la Pandèmia, ens hem vist separats d’aquella nova família d’arreu d’Europa i del món que veiem cada dia.
Recordar viure una experiència que mai oblidaré i que voldria haver-hi continuat, com també recordar la notícia del 7 de març a la nit que deia que tancarien diverses ciutats del nord d’Itàlia entre elles Padova, un grup de whatsapp d’Erasmus descontrolat i en trucar al consolat Espanyol a Milà, desbordat, van recomanar que era millor que marxéssim com més aviat possible. La mateixa nit vaig agafar un vol per l’endemà direcció Barcelona, no era l’única que ho feia, cada cop s’afegien més estudiants, encara que alguns s’hi van quedar. Ni a l’aeroport de Venècia ni al de Barcelona hi havia molta gent, aeroports buits comparant-los amb ells mateixos dies anteriors, però amb una gran diferència quan arribes a Itàlia et prenen la temperatura, quan arribes a Espanya no hi ha cap mena de control a part del de seguretat, normal i rutinari.
En arribar a Barcelona el meu pare em va portar directament a casa, a confinar-me durant dues setmanes per haver estat en zona vermella a Itàlia, no per cap recomanació del consolat, l’administració o mèdic, més aviat familiar i de gent del meu entorn, sempre per precaucions tot i que al final tot estava bé com ja es preveia. A partir d’aquí he portat un ritme similar a la resta de santcugatencs que estem a casa, classes online de la universitat, videotrucades amb amics, sèries i pel·lícules, temps a casa. Trobo a faltar anar a fer un vermut amb amics, quedar per sopar o només veure’ns cara a cara i poder-nos abraçar, però també enyoro el que va ser la meva vida de setembre a febrer, diferent, a Itàlia, amb gent d’arreu del món, noves experiències constants, una nova llengua, poder gaudir de gelats contínuament, aquí voldria fer un apunt que potser en aquests moments pot semblar una minúcia, però tenir obertes les gelateries durant tot l’any és màgic i poder anar a passejar amb un gelat a ple desembre aporta una felicitat descomunal.
Una vida que com per a tots ha estat mig parada pel confinament, per la Covid – 19 que ha desbordat el Sud d’Europa i altres països entre els quals podríem destacar Estat Units, una crisi que deixarà petjada a la societat tant econòmicament com mentalment, primer per falta d’ingressos per gran part de la població i unes mesures que entenc com escasses i contradictòries, quan l’estat hauria de fer una política fiscal més flexible, que s’exigeixi el pagament d’impostos a qui no té ingressos no ho és, que ajornin el període de pagament i no l’anul·lació pels mesos en què no es tingui activitat econòmica forçadament tampoc. Fa replantejar-se el paper de l’estat i el poder que té. Mentalment estic segura que en major o menor mesura hi haurà conseqüències. L’ésser humà és social per naturalesa, necessitem contacte, aire, sentir-nos envoltats de gent i no ofegats en soledat com hi haurà a qui li passi, tenir contacte amb la naturalesa mateixa, el que a vegades es pot definir com respirar i viure, no físicament sinó mentalment.
Tot i que enyorem un temps passat, uns mesos enrere en el que tot era molt diferent i encara que sembli un clixé haurem d’avançar, esperem que solucionant la crisi actual, però també haurem de veure si ho fem i seguim el mateix camí que dúiem abans que arribés el Covid – 19 o no. Canviarem la manera de fer després de veure el que fa un temps relativament breu sense una gran afluència de persones al món? Una forta baixada de la contaminació, animals tornant a llocs que abans era extraordinari trobar-te’n. Exigirem més als polítics després d’aquesta crisi? Canviarà el comportament del votant? Exigirem que els governs pròxims facin reserva com el nord d’Europa està exigint? Anirem més enllà? Cap a on avançarem?
Meritxell Perelló Pinto
Estudiant de Dret i Ciències Polítiques
