Just abans del confinament vaig sentir cert temor perquè la meva dona i jo havíem estat a Itàlia, era com haver estat en un camp de mines… Van ser uns dies bastant durs per mi. Però ens trobem molt bé i estem forts. No assumim riscos que poden anar en detriment de la nostra salut sinó també dels altres.
Nosaltres som cinc a casa dues filles (el meu fill viu fora), la meva néta i jo. Sóc l’únic home que hi ha a la casa, per tant, em tracten com un rei… uns àpats que no vegis!
A la meva família, estem molt units, és una convivència continuada i entenc que, en els casos que no hi ha massa bona unió, ha de ser dificultós aquest confinament.
Tot i la preocupació que tenim tots per tants efectes col·laterals que té aquesta crisi, gràcies a Déu, no tenim cap malalt a la família.
Per molts ha estat una batzegada. La nostra vida ha canviat radicalment. S’ha tallat tot. En el meu cas, el 12 de febrer vaig inaugurar exposicions a Milà i a Verona i pocs dies després van tancar les galeries perquè a Itàlia començava a estendre’s la Covid-19. Tota la feina i esforç de més d’un any i mig preparant aquestes exposicions, destinant recursos i sobretot temps de persones que m’ajudaven… Tot això se’n va anar en orris. Però la feina està feta i servirà per a altres exposicions.
Però res d’això és tant greu comparat amb què tantes persones estan patint en aquests moments. Jo, com a persona creient, cada dia enlairo els ulls al cel i demano per ells i per les famílies de les víctimes; famílies que no s’han pogut acomiadar… És una tragèdia absoluta.
Abans de tancar-me a casa vaig anar al taller per proveir-me d’una carpeta gegant que vaig carregar amb papers, vaig agafar llapis de colors, aquarel·les i pinzells. I ara estic en un racó de casa que la família m’ha deixat, són comprensius i benignes amb mi perquè embruto una mica. Trobo a faltar poder treballar al taller on tinc espai suficient, i perquè el meu taller s’ha convertit en una extensió de mi mateix.
Personalment, com sóc més aviat introvertit aquest tancament no m’està afectant negativament. Tinc armes per lluitar contra el confinament.
Cada vegada que m’enfronto a una obra sobre paper reflexiono sense pressa i l’obra creix d’una forma més madura, com una fruita.
Jo sempre em queixo que no hi ha prou temps per llegir i ara tenim temps per fer-ho tots, assaborint el paper, i menys pantalles tot i que ens ajuden a tenir-nos connectats.
M’agafo molt al creador i això m ajuda d’una forma extraordinària a superar aquests dies. Saber que hi ha un suport espiritual, algú que controla tot això i t’evita la inseguretat, les pors i la tremolor de cames.
Sóc molt optimista, però tot això que ens està passant, ens agradi o no reconèixer-ho, és la conseqüència de què no hem estat massa endreçats amb el medi ambient. Tant de bo, ens serveixi per quan recuperem la vida normal, conscienciar-nos i saber que és un privilegi poder viure a la terra.
Quan Déu va crear l’home a la seva imatge va dir “creixeu i reproduí-vos…”, i en lloc de ser creatius, ens dediquem a destruir aquest entorn tan preciós que ens ha deixat. Sóc el primer a sentir-me responsable, a partir d’ara quan sortim d’aquest confinament hauríem de cuidar el nostre entorn i prescindir de moltes coses que ara ens adonem que no són necessàries. Podem viure amb menys recursos, amb allò essencial que ens fa feliços.
Sergi Barnils
Artista
