Avui, dia 15 d’abril, es compleixen 31 dies de confinament voluntari i necessari. Tinc 80 anys i mai havia pensat que un dia podria escriure una cosa com aquesta. Després de llegir Boccaccio i el seu “Decameró, o Defoe i “Diari de l’any de la pesta” i Albert Camus amb “La pesta”, havia convertit aquests fets reals, històrics, en literatura. Igual com les visions apocalíptiques d’algunes pel·lícules que han recreat epidèmies o pandèmies reals que, finalment, passen al nostre cervell com si fossin creacions inventades de guionistes amb molta imaginació i la realitat, creguin-me, supera sempre qualsevol creació intel·lectual.
Personalment crec que sóc un privilegiat. Visc amb la meva esposa i una de les meves filles a La Floresta i cada dia, quan m’aixeco surto a la terrassa per comprovar que la magnífica panoràmica està igual, inclús quan plou és d’una bellesa descriptible però impressionant. Sant Llorenç del Munt, el massís del Montseny i més enllà de La Rabassada un mica de la Serralada Litoral. La mirada reforça la capacitat de resistència al tancament i els sons de la natura, sobretot els primers 15 dies que els cotxes van reduir sensiblement la seva presència, ha permès tornar a escoltar els ocells, les abelles, i tot aquesta immensa i permanent presència dels altres éssers que conviuen amb nosaltres i que en una situació normal havien oblidat una mica.
Per resistir el confiament cal crear una rutina que, en el meu cas, és començar el dia esmorzant amb aquest panorama, escoltar les notícies, escriure, dinar, veure les notícies i alternar-ho amb la migdiada, llegir o cuinar escoltant música, fer una passejada fins al contenidor i allargar la sortida fent una volta al turó del dipòsit que permet saludar (a distància prudent) si coincidim amb els veïns que estan en els seus jardins i para de comptar perquè aquí no és com el centre urbà de Sant Cugat, veure una pel·lícula, sopar i actualitzar notícies a la tele sense abusar el temps empleat en aquest afer perquè no és aconsellable la saturació, llegir (també amb música) i anar a dormir, en el meu cas cap a les 2 de la matinada.
També tenir comunicació visual i oral amb la família i els amics. Heu pensat alguna vegada com seria de diferent el que estem passant sense la tecnologia que gaudim? Les pantalles múltiples de què disposem són ara normals però només fa 30 anys això era gairebé el fruit fabulós dels escriptors de ciència-ficció o anticipació com Huxley, Bradbury, Orwell o Asimov que, certament, es van quedar curts en molts aspectes. Algú havia pensat que ara mateix que gràcies a les antenes de telefonia, a les xarxes wifi a què ens connectem, i al bluetooth que sempre portem obert estem permanentment geolocalitzats?
Una situació com aquesta ens ha portat signes socials diversos. Positius i negatius com sempre. La feina incommensurable dels treballadors de la salut, des dels epidemiòlegs fins els metges de qualsevol especialitat, a les infermeres i infermers, el personal de neteja, els conductors de les ambulàncies, i en definitiva aquells que han entomat amb esperit de servei i grandesa humana una feina imprescindible per la supervivència. I afegiria tots els grups professionals que s’han considerat, i són imprescindible per afrontar aquesta realitat ineludible. I tots els grups de voluntaris que en diferents llocs i situacions han creat serveis d’ajuda i presència humana per persones grans isolades en qualsevol punt de la nostra geografia.
Jo mai em perdo “Primera línia”, l’espai creat a TV3 on parlen protagonistes d’aquesta mena d’accions i mireu que significatiu és el títol, unes paraules utilitzades fins ara només per parlar de la guerra i dels que estaven aquí, a primera línia. Perquè està clar que això és com una guerra i alguns, probablement, els de sempre, creuen que ja està bé que alguns es morin si amb això mantenim l’economia que és el que més els importa. Caldrà veure després que tot això passi, és un dir perquè la grip, per esmentar un virus “normal” segueix cada any ajudant a morir a molta gent, si la vida haurà canviat en alguns aspectes.
Jo penso que no gaire. Els humans som els únics animals capaços de raonar i alhora els únics d’utilitzar el nostre privilegiat cervell (format per vàries capes sense oblidar la més primitiva) per crear estructures i accions per destruir el proïsme en profit propi. En conseqüència quan es trobi una vacuna, quan la Covid-19 sigui una més, la vida tornarà a ser més o menys igual i al dir això vull dir que hi haurà una memòria incorporada a les nostres generacions, és la primera vegada a la Història (coneguda) que coexisteixen 4 generacions, que farà que els primers temps desprès del confinament la majoria treballin per un món millor, més just econòmicament i socialment, però que en definitiva tot seguirà més o menys igual humanament parlant.
Sóc escèptic optimista, una dualitat permanent d’ençà que tinc ús de raó (una frase també ancorada en el passat) i per això continuaré sortint a la terrassa a veure la natura que segueix dient-nos el que caldria fer per conservar i conservar-nos, per estimar i ser estimats, perquè amb tot això que explicava no hi ha res més important que la vida que és, en definitiva, l’única cosa que tenim de veritat. Jener-80 versus Covid-19.
Eduard Jener
Crític d’arts escèniques
