Això del confinament està començant a ser insuportable, tant és així que el primer diumenge que els menors han pogut sortir al carrer durant una hora, molts pares i mares han acabat fent el que han volgut. Dies abans, quan creies que ja ho has vist tot, sortia a les notícies un jove al qual van multar per estar passejant el seu peix en una peixera de vidre.
Tinc la sort de ser un estudiant de dret, cosa que fa que no noti tant la diferència entre la vida normal i haver de quedar-me a casa tot el dia. Bromes a part, no sé si sóc del tot conscient de la situació excepcional en la qual estem vivint, intento no pensar-hi gaire i distreure’m, ja sigui fent alguna cosa d’esport (si és que se li pot dir així a fer quatre bots mirant un vídeo al YouTube), assistint a les classes online (que, per cert, no les recomano a ningú) o fent qualsevol altre de les coses possibles entre les quatre parets de casa.
Tot i això, quan hi penso, m’adono de la gran transcendència que pot arribar a tenir la Covid-19 i, ja no només en termes sanitaris i econòmics, sinó a nivells que van més enllà. Som davant d’un esdeveniment mai vist abans i que, de ben segur, en uns anys serà estudiat en els llibres d’història.
Sense ànim de ser un pessimista, crec que en tota situació hem de saber trobar la part positiva i és que realment no tot és tan dolent com pot semblar-ho. És innegable que mai desitjaria que es repetís una cosa així, però això no és obstacle perquè hagi descobert que hi ha coses bones del confinament. He après a trobar a faltar als més propers, pot semblar una bajanada, però realment crec que després d’això valoraré molt més la companyia dels qui estimo, també he après a avorrir-me. I crec que aquest pas era essencial per no tornar-me boig (tampoc us negaré que no sé com hagués estat la cosa sense Netflix), he descobert que hi ha gent molt important a la meva vida i que hi ha altre que, en fi, no tant.
He après, o això crec, a viure sense futbol… bé, sent sincer, em moro de ganes de tornar al RCDE Stadium a animar el meu Espanyol.
I sobretot he après que mai més diré “no” a un pla. Crec que tots hauríem de fer un esforç i replantejar-nos moltes coses, som una societat que en els últims segles ens hem comportat de manera egoista i prepotent, hem tingut la creença que el planeta ens pertany en exclusivitat. En poc més d’un mes hem vist com ciutats que, normalment, són núvols de contaminació, es convertien en autèntics paisatges urbans visibles des de molt lluny.
Crec que hem d’aprofitar el reactivament, no només de l’economia, sinó de la societat en el seu conjunt, per canviar la nostra manera de viure, ja que posats a començar de nou, per què no fer-ho sense destruir el món on vivim? Tot i això, també ha quedat demostrat que la societat, o almenys una part, té sentit de l’empatia i de la solidaritat. Només cal veure el gran esforç del personal sanitari, policia, bombers, reposadors de supermercat… I no només pel fet que tinc una germana infermera de la qual n’estic molt orgullós, sinó perquè realment crec que, a partir d’ara, hem de valorar molt més tots aquests oficis, perquè ha quedat demostrat que a l’hora de la veritat són completament imprescindibles.
Per acabar, a tall de conclusió final, crec que és un bon moment per reflexionar sobre què és realment important i que no ho és. Jo, sincerament, estic molt orgullós d’haver-ho fet i haver pogut descobrir en què paga la pena preocupar-se i en què no.
Albert Vallès León
Estudiant de Dret
