Per algú que s’ha passat l’últim any i mig penjada literalment d’un mòbil, amunt i avall, amb aquella sensació de ser poc a casa i de veure poc la peque… Vaig pensar que el confinament era, en certa manera, una oportunitat. Una oportunitat per recuperar el temps amb la petita, per tornar a menjar bé i fer tots els àpats a casa, per dormir millor i per poder, per fi, tenir temps. S’obria un parèntesi enmig del brogit d’una vida massa cronometrada sense ni tan sols retrovisor.
L’aturada en sec ha estat un retorn, potser, a la manera de fer d’abans. A ser i estar casa, a criar i educar els fills, a cuinar tots els àpats, a recuperar jocs com la xarranca, l’oca i les cartes per passar llargues tardes, tancats a casa.
He recuperat el forn i els fogons. Hem tornat, junts, a fer dissabte. He estimat el petit i oblidat balcó. He desitjat que em toqui el sol i he creuat els dits, cada dia, per tenir salut.
Aquest parèntesi m’ha fet valorar allò que abans em semblava més insignificant. He tornat a trucar els pares en lloc de fer whatsapps. Abans sabia que hi eren però és que ara necessito saber que hi són.
El confinament certament ens ha impulsat al futur. Ens ha digitalitzat. Hem fet ràdio, tele, congressos, visites mèdiques i educació des de casa. Però en el meu cas, m’ha tornat també al passat. M’havia cregut o m’havien fet creure que la vida moderna és anar de pressa, sense mirar als costats, consumint una cosa rere l’altra.
Ara, quan d’aquí a molts mesos tornem a allò que ens semblava que era la nostra vida… i que a sobre, crèiem collonuda… espero no oblidar les coses que he après, forçosament i forçadament, aquests dies.
Per mi han estat dies per redescobrir, reviure i reconnectar.
Vanessa Hernàndez
Directora de Comunicació de Polítiques Digitals i Administració Pública
