Es fa difícil parlar sobre aquest confinament que ens toca viure quan encara hi estem immersos i la pandèmia domina el dia a dia de les nostres vides. No hem tingut temps de prendre distància ni de mirar-nos el que està passant amb ulls més freds i equidistants. Tot és massa recent i massa tendre. No sé d’aquí a uns anys, quan tinguem més perspectiva del que estem vivint, quina anàlisi en farem i quines lliçons en traurem d’aquesta etapa de la nostra història. Ja hi arribarem. De moment, però, en aquest present tan sensible, sí que veig que aquest confinament, i totes les restriccions que hi van lligades, ens ensenyen a fer valdre coses que de tan sabudes i usuals ni les vèiem i ni les apreciàvem. Ho he pogut constatar en totes les facetes de la meva vida: com a dona, com a mare, com a filla, com a ciutadana, i també com a professora.
Precisament, un dels àmbits on més m’ha sorprès aquest descobriment inesperat ha sigut en el de la docència. Des del primer moment en què a la universitat les classes presencials van quedar suspeses, tots, professors i alumnes, vam coincidir, sense gairebé dir-nos-ho, en què calia trobar un sistema que fes possible, encara que virtualment, el contacte que entre docent i estudiant trobem a les aules. Aquest contacte, que fins aleshores ens semblava tan quotidià, tan segur, tan elemental, quan de sobte no el vam tenir, va cobrar un valor inestimable i de seguida el vam trobar a faltar. No n’hi havia prou en facilitar, als alumnes, lectures, apunts o esquemes per substituir les explicacions del professor, ni tampoc era el mateix resoldre dubtes dels estudiants a través del correu electrònic. Calia mantenir, en la mesura del possible, el vincle entre docent i alumne. I és cert que en això hem tingut la sort de comptar amb les noves tecnologies, que ens han permès fer classe en directe a través de l’ordinador. Amb un gran esforç i feinada per part de tots. S’ha de reconèixer que en aquesta lluita per reduir la distància que el confinament ens ha imposat entre nosaltres, la informàtica ha sigut el nostre gran aliat i ens ha apropat força a la presencialitat.
I dic força, però no dic del tot. Segurament, perquè la sensació d’estar en una aula, alumnes i professor, ensenyant i aprenent, és insubstituïble. No hi ha cap aplicació, ni pantalla, ni programa que pugui suplir tot el que passa dins d’una classe. Fer classe no és només transmetre coneixements i competències. És també un espai per compartir opinions, emocions i fins i tot sentit de l’humor. És un intercanvi ric de continguts, impressions i actituds, que necessita una presència real i tangible de professors i alumnes. Esperem que quan puguem tornar a la nostra normalitat siguem tots una mica més conscients d’aquesta riquesa.
Núria Reynal Querol
Professora d’Universitat
