Articles del confinament

Una ferida que ens deixarà una cicatriu per sempre

Em dic Vanessa, soc mare separada, mestra, catalana i de l’Espanyol.

Tot va començar el darrer dia que l’Àlex i jo vam anar al camp, i no només perquè aquell dia l’Espanyol guanyés l’Atlético de Madrid, no! Va ser excepcional perquè a l’ambient respiràvem quelcom diferent, alguna cosa de les darreres vegades, dels comiats, de quan et dius adeu amb aquella parella i no saps si tornareu a quedar.

Aquella nit de diumenge ja no vaig dormir d’angoixa. I si era cert que l’escola tancava? Com ens ho faríem? Com m’ho faria sola amb el nen a casa. 
I si els passava res, als meus pares? Són joves, però… i el meu germà que viu a Mèxic? I si el pare del meu fill havia de tancar la fàbrica? Pors, pors… que es van confirmar més endavant, però que ara estan interioritzades i desgraciadament formen part de la nostra nova normalitat.

Una realitat molt dura; per sort a cap dels meus ens ha tocat la desgràcia de cop, a tocar, sí… els meus nebots han perdut la seva àvia i no es van poder acomiadar d’ella. I això és una salvatjada.

La meva vida, com la de tots, ha fet un tomb. Soc mestra a jornada completa i sense horaris… Quan no estic fent de mestra de meu fill estic preparant classes, fent reunions, videotrucades, entrevistes a famílies, trucades d’equip, apagant foc de pares que creuen que només teletreballen ells i que estan amoïnats per si els seus fills perden el curs, caram! El curs el vam perdre tots el 12 de març, però tots hem guanyat en autonomia i responsabilitat, que prou falta ens feia. Què és un any de la nostra vida? Uns mesos? Res. Serà un record profund, una ferida que ens deixarà una cicatriu per sempre. Però pares, mares, mestres…, el món es va aturar per a tothom.

Bé, per als mestres, no. De cop vam haver de treballar un munt d’hores més pels nostres alumnes sense veure’ls, i d’un dia per altre trucant-los i fent classes online. I aleshores sí que ens va envair la tristesa. Nens que havien perdut els avis i t’ho explicaven plorant, d’altres que tenien els seus pares treballant i havien de viure amb els tiets o amics, i nens feliços perquè passaven més temps que mai amb la família.

I mentrestant, els docents qüestionats per tothom, que si hem de treballar al juliol, que si no estem fent prou, que si… Però també encoratjats per famílies i pels nostres alumnes, que s’alegren de cada trucada, de cada correu electrònic, de cada connexió que fem amb ells. Mares -acostumen a ser elles- que agraeixen la feina que fas i la dedicació i atenció que dones al seu fill.

L’Àlex, no n’està gaire, de content… ha perdut la mare! quan no el fa treballar fent dictats, càlculs, expressions, piano, english, reptes i dibuixos. Està enganxada a l’ordinador. Un dia vaig trobar un horari que deia: Mare, pots fer dues hores de pantalla al matí i dues a la tarda. Tant de bo!

Això sí, intento compensar-ho. Mai havia après tant de futbol com ara, ja sé regatejar, xutar amb els dos peus i fer cinc tocs de pilota i tres amb el paper higiènic. També he après a muntar les pistes d’scalextric i conec tots els súper herois i els seus enemics més íntims.

Faig jornada completa de dilluns a divendres i caps de setmana alterns… Això sí, cada dia sortim i aplaudim a tota la gent que tampoc s’ha aturat… Ho faig especialment per una alumna que vaig tenir, la Maria, que és infermera; per la Júlia, la filla d’una amiga que és metgessa; pels pares del Bernat, per la Maria José, que treballa de caixera a la botiga de queviures, per la gent de la farmàcia del carrer Sant Jordi.

Però sobretot per aquells amics que malgrat el confinament encara em demostren que m’estimen i soc important per a ells.

Vanessa Martínez
Mestra

4 Comments

  • Pere Codó

    Hola Vanessa, no et conèc. El teu escrit m’ ha arribat al fons i em fa pensar (que ja em convé). Sols vull donar-te les gràcies pel teu enorme esforç i per la claretat i senzillesa del teu parlar. M’hauria agradat tenir-te de mestre ! Una abraçada!

  • mireia

    Hola Vanessa, jo sí que et conec, tinc la gran sort de tenir-te d’amiga, i també m’has emocionat. Autèntica, honesta i directa! Sort en tenim de tenir mestres com tu!

  • Manuel

    Mucha frescura, sinceridad y realidad en tu artículo Vanesa. Alex ha conseguido despertar en tí a la futbolista que llevas dentro, el tiene un buen toque de balón.

Respon a Manuel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial