Reflexions que vénen de matinada, quan deixes que el subconscient vagi allà on vol anar… Estic bé, estic a casa amb un fill meu i la veritat és que la convivència és molt bona, ens respectem els nostres espais, i ens fem companyia quan ens cal. Tenim menjar, tenim internet, tenim quasi de tot, o sigui que podem dir que estem bé, si no fos…

Potser degut al meu tarannà extraordinàriament optimista, o potser perquè l’alternativa als meus pensaments serien simplement apocalíptics, he arribat a la conclusió que el coronavirus esdevindrà un gran avenç personal i col·lectiu per a la nostra societat.

Ja fa molts dies que estem confinats a la nostra ciutat, a les nostres cases. No parem de rebre notícies, consells, recomanacions i, fins i tot, compartim amb la nostra comunitat experiències que mai havíem tingut. Una de les notícies que balla molt, és el tema de l’esport. Jo sóc un apassionat de l’esport i durant molts anys de la meva vida li he dedicat molta passió com esportista i també professionalment.

L’epidèmia del Cov-19 ens ha fet aturar la nostra activitat diària i canviar moltes coses que fèiem rutinàriament. Seria bo que també fos un bon motiu perquè els fumadors es plantegin deixar de fumar, ara que estaran a casa confinats i no espot sortir al carrer. Hi ha sempre molts motius per deixar de fumar, però en aquests moments encara hi ha més. Cal fer-ho per cuidar la salut, però ara encara més a l’estar confinats i per facilitar la bona convivència amb les persones que no fumen i per reduir els riscos del coronavirus del fumador i de la família, en tenim altres de motius a considerar.

Encarant la segona setmana de confinament, he reflexionat en aquesta mostra d’agraïment que fem, qui més qui menys, diàriament a les 20 h. Sortim al balcó o finestra i aplaudim. Vam començar a fer-ho com a resposta a la crida per xarxes socials. Em vaig sumar sense dubtar-ho a la mostra col·lectiva de suport i també vaig sortir a la terrassa per aplaudir ben fort a tothom que treballa als centres sanitaris. Un exemple de lluita i esforç per afrontar la pandèmia.

Aquest diumenge fa una setmana que estic confinat a casa. Feia temps que preparàvem escenaris sobre el que podia succeir i de seguida vam veure clar el confinament dels catalans i catalanes, malgrat que el Govern de l’Estat segueix entossudit en no tancar aeroports i ports.

Passats ja els primers dies d’estupor davant el confinament del coronavirus us vull explicar com estem vivint els pares i els nens aquesta crisi. Es van cancel·lar les classes dijous a la tarda i divendres vàrem fer el que vam poder amb els infants. Hi havia criatures a les feines, pares fent festa per estar amb ells i fins i tot, hi va haver famílies que els van enviar amb els avis.

Quina fortalesa, quines grans persones, ells ens encoratgen a nosaltres en lloc de ser nosaltres els que els animem, això és el que vaig pensar la setmana passada en sortir del Centre Penitenciari de Lledoners.