En Josep M. Vallès em demana unes reflexions sobre la Covid-19 que ens ha condemnat a aquesta situació tan estranya, inesperada i tràgica en què ens trobem tots plegats. Com a filòsofa, el confinament no se’m fa ni pesat ni desesperant. Al contrari, podria dir que gaudeixo de poder estar a casa, tenir tot el temps que vull per llegir sense pressa, havent pogut buidar l’agenda de tots els compromisos que havia adquirit fins a l’estiu. Sóc una privilegiada, ho sé.

Que hagués passat si el virus hagués contagiat als arbres? No podem obviar el que està passant actualment, estem perdent als nostres pares, avis, amics. Qui ens havia de dir que ens trobaríem en una situació com aquesta on el més apreciat que tenim es veuria directament afectat, la família. On el patiment també afectaria el benestar econòmic duent a moltes famílies a trobar-se en situació de risc.

El personal sanitari ha estat sempre maltractat a Espanya pels diferents governants, no us explicaré gaire, probablement tots i totes ho sabeu perquè teniu gent coneguda que hi treballa a la sanitat pública. Però la medicina de família encara ho ha estat molt més. És l’especialitat “fàcil”, fem únicament de filtre. Fàcil?

Aquests dies he estat fent treball amb suport amb un company del centre especial de treball del Taller Jeroni de Moragas. Per preservar l’anonimat parlaré de “Sooma“, un treballador del servei de neteja que s’encarrega de fer la desinfecció de les instal·lacions de la Creu Roja a Sant Cugat del Vallès.

Els dies de confinament, ara ja fa un mes, transcorren per la via de la conformitat i a l’espera de tornar a la cadència l’habitual d’un temps anterior a la pandèmia. El ritme diari és tranquil, no tinc pressa perquè no vaig enlloc, i l’he organitzat mitjançant la realització d’unes activitats rutinàries, les mateixes que sempre he fet.

Escric des del meu pis de Sant Cugat del Vallès, on hi visc sol des de fa quatre anys. I això que sóc exageradament sabadellenc i estic enamorat de la meva ciutat de naixement i de creixement. La majoria de sabadellencs som molt de Sabadell, sempre amb la “ceba” a la boca, sempre disposats a exaltar les qualitats de la nostra estimada ciutat. Sí, la trobo a faltar i això que cada cop em sento més santcugatenc. M’encanta viure a la falda de Collserola i poder descobrir els seus camins i corriols.

Dimarts que escau en dia 14 (millor malgrat que no som supersticiosos) faig aquest escrit per atendre la invitació del Josep Maria Vallès impulsor d’aquesta iniciativa ciutadana en el seu bloc. Nascut a Barcelona, al Poble Sec, em sento del tot santcugatenc, ja que hi vam començar a viure el dia de Sant Antoni del 1992. Just acabada una mena d’olimpíada particular d’aquell any, amb la mudança rècord en el temps i prou esforçada, deixant el niuet del barri d’Horta.

Ja fa gairebé quatre anys que gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament de Sant Cugat, un grup de gent, de diferents edats, aficions i caràcters ens vam trobar a l’Aula Gastronòmica del Casal de Torreblanca. L’objectiu era aprendre a cuinar. El nostre xef en Jean Claude Aranega ha estat capaç de liderar aquest grup tan característic només amb un secret que ens va indicar des de el primer dia, “venim a passar-ho bé”. I vés per on aquella fórmula màgica va funcionar.

Avui, dia 15 d’abril, es compleixen 31 dies de confinament voluntari i necessari. Tinc 80 anys i mai havia pensat que un dia podria escriure una cosa com aquesta. Després de llegir Boccaccio i el seu “Decameró, o Defoe i “Diari de l’any de la pesta” i Albert Camus amb “La pesta”, havia convertit aquests fets reals, històrics, en literatura.

Voldria explicar des de la meva posició a l’àmbit esportiu, d’un col·lectiu format per unes 500 famílies i, per tant, a milers de persones vinculades de la nostra ciutat. Mai havia viscut una situació com aquesta, i per tant, la primera reflexió que hem de fer és que NO estem preparats.