Acabo de llegir l’article d’en Josep Maria Vallès “És temps d’unitat política”. Com és habitual en Josep Maria l’encerta. Certament, amb la situació actual, no és moment de dedicar esforços a l’esgrima política partidista. És hora d’ajuntar les nostres energies, d’aportar el nostre esforç per resoldre la pandèmia que patim i procurar sortir-ne de la millor manera possible. Penso que en aquesta afirmació hi estem d’acord una bona majoria, per no dir tothom.
Tot i això, observant les notícies, podem constatar que encara trobem personatges que aprofiten qualsevol moment per evidenciar el seu estil carronyaire i de voluntat de domini; “cal treure’n profit en qualsevol circumstància”. És el seu estil i el seu lema.
Em fan pensar en aquelles bicicletes de pinyó fixe, que no permeten adaptar l’esforç en funció de la configuració del terreny. No hi ha adaptació possible. Tant els hi fa que plogui com que faci sol. Quan passa això “alguna cosa no gira rodona”.
Ara fa un any estàvem a punt de celebrar eleccions al parlament europeu, al “congreso” i al “senado” d’Espanya, i poc després varen arribar les municipals.
Encara hem tingut sort. No vull ni imaginar-me que la pandèmia del coronavirus hagués coincidit en un període electoral com el de fa un any. Em pregunto; quin hauria estat el comportament dels partits polítics?
Ara tenim tres anys de termini per celebrar noves eleccions. Durant els propers mesos, fins a final d’any, tan sols tenim unes possibles eleccions al parlament de Catalunya. Tinc la sensació que aquesta circumstància ha permès que la pressió sobre els partits es redueixi, que s’abaixi el llistó.
Ha estat necessari que una urgència de país important i excepcional ens evidenciés, encara més, la necessitat d’ajuntar forces i avantposar aquesta necessitat de país als interessos de les formacions polítiques. S’ha abaixat el llistó de la confrontació partidista. S’han millorat les formes.
Esperem que durant les properes setmanes entrem en una millora sensible i permanent d’aquesta pandèmia i que aconseguim recuperar el ritme d’activitat normal.
La ciutadania s’està comportant a un molt bon nivell cívic. Una vegada més cal remarcar el comportament exemplar de tants col·lectius com el sector sanitari, mestres i professorat, bombers, transportistes… i tant d’altres. Tot un exemple. Quan civisme i generositat anònima.
Progressivament caldrà iniciar la recuperació dels importants efectes econòmics produïts per aquesta situació. També serà el moment d’assimilar les lliçons que ens haurà deixat la pandèmia en àmbits com l’ecologia, el paper de la ciència i la investigació, la globalització, etc.
Caldrà, com a mínim; generositat, honestedat, coneixement i lucidesa. En aquesta fase els poders públics, els poders fàctics i les entitats socials caldrà que assumeixin el lideratge que els pertoca. El sector públic caldrà que es reforci, especialment en els àmbits de la sanitat i els serveis socials. No és admissible la situació de moltes de les residències d’avis, amb instal·lacions denigrants, amb personal insuficient, mal pagat i a vegades incompetent.
I no parlem de l’habitatge, l’ensenyament, les universitats, la investigació i la cultura. Són capítols que no podem descuidar.
Algú es preguntarà: I com es paga tot això? Els diré que poden començar furgant en el frau i l’elusió fiscal. No caldrà incrementar els tipus impositius, ni que paguin més impostos els que ja paguen el que, per llei, els correspon pagar. L’economia submergida a Espanya s’estima entre un 20 – 25% del PIB (200.000 milions d’euros cada any). La pressió fiscal és del 36% del PIB. La recaptació addicional anual podria ser superior als 70.000 milions d’euros/any.
Amb tots aquests reptes al davant , amb aquestes necessitats de país, jo em pregunto: Hi haurà algú que vulgui apujar el llistó del bon fer d’aquests dies i tornar a les lluites partidistes, alta vegada?
Entre els partits és normal qüestionar el millor camí d’actuació. Però en cap cas condicioneu que s’aconsegueixi l’objectiu que necessita el país.
Caldrà plantejar-nos seriosament si l’actual model d’explotació i control de la naturalesa és convenient per al futur pròxim del planeta. Tot fa pensar que no. Les màximes autoritats i la resposta de la natura així ho manifesten.
La nostra lluita d’avui, a nivell mundial, és una lluita contra un virus. És la primera vegada que tot el planeta s’enfronta a un element de la naturalesa. És una lluita entre l’home i la natura, i cal tenir-ho present: al final la natura sempre guanya.
El repte que tenim davant ens demana sumar esforços i, per favor:
- Ara discutir sobre el passat l’únic que fa és dificultar l’acció de futur.
- És temps d’unitat política.
- No apugeu el llistó de la confrontació política.
Lluís Bonet
