La meva filla Júlia té 22 anys i està a Cusco, Perú. Ha decidit quedar-se a viure el confinament i la crisi sanitària en aquell país. És allí des de finals de gener amb l’objectiu d’acabar la carrera d’Educació Social fent les pràctiques en una residència per a noies adolescents que són mares. El període de pràctiques s’acaba a finals de juliol i volia viatjar pel país i altres països de Sud-amèrica abans de tornar cap a Barcelona.
Ja portava doncs set setmanes a Cusco i estava totalment adaptada al centre on feia les pràctiques i havia establert els lligams amb professionals i, sobretot, amb algunes de les mares i els seus fills. Perquè us en feu una idea de les situacions excepcionals que es poden viure en una residència com aquesta, el dia 21 de març, quan ja feia una setmana que estaven confinats i la Júlia ja no hi podia anar, la Rina, una nena de 12 anys, va ser mare al mateix centre amb l’ajut de les educadores i de les altres joves mares. Va néixer la Flor Margarita.
A Perú el confinament va començar el mateix cap de setmana que aquí, amb un sol cas a la ciutat i sense cap víctima. El dilluns 16 de març ja no va poder anar al centre de pràctiques.
I tal com ens ho explica ella: Les mesures de confinament aquí es van establir molt abans que a Espanya, és a dir, probablement en el mateix moment malgrat que el virus ens va arribar molt més tard. No en sé el motiu de fons, però penso que aquesta mesura es pot mirar en positiu i més tenint en compte la precarietat del sistema sanitari de la majoria dels països d’Amèrica Llatina.
A més del confinament, a partir de les sis de la tarda han decretat el “toc de queda”. És a dir, que ningú pot sortir i hi ha militars al carrer. També està prohibit comprar alcohol i prendre’s aquest temps des de la “festa”. La presència policial al carrer durant el dia és força elevada i ara, per regular el flux de persones als carrers, s’han establert dies en què poden sortir les dones, dies en què poden sortir els homes, i dies en què no pot sortir ningú.
Ens diu: Em sorprèn el rigor amb què la majoria de ciutadanes i ciutadans, sobretot les persones locals, han respectat les mesures preses pel govern. No només per la rapidesa amb què es van començar a complir sinó també perquè cal tenir en compte que la gran majoria de persones aquí es guanya l’àpat amb la feina diària i, en molts casos, al carrer. No sé si el motiu d’aquest compliment és més per la responsabilitat col·lectiva amb relació a la salut, per la confiança en uns llaços de solidaritat més ferms o per la por a les sancions per l’incompliment de la llei.
La ciutat està reclosa. Ens diu que es respira molta pau. Poden sortir per anar a comprar aliments i farmàcia, respectant les normes establertes, amb mascareta, guants i respectant les distàncies.
Així doncs, el seu dia a dia, és semblant al nostre actualment. L’objectiu principal de l’estada a Cusco s’ha estroncat. No pot seguir amb les pràctiques i la possibilitat de viatjar a finals d’estiu sembla cada cop més complicada per no dir impossible.
L’ambaixada espanyola a Perú durant aquestes setmanes ha anat evacuant els turistes i ciutadans espanyols que estaven al país. En un dels vols hi van viatjar les tres companyes de la UAB que estaven amb ella tant a la residència de pràctiques com al lloc on vivien.
La Júlia s’ha quedat a viure el confinament a Cusco, ella ho té clar i això ens tranquil·litza: ara conviu amb dos nois veneçolans i té una petita xarxa d’educadores europees amb les quals està en contacte.
Tot i això s’obren pas les incerteses: amb les condicions socials, sanitàries i polítiques del país, quan es relaxarà el confinament?, podrà tornar al centre de pràctiques?, quan tornarà la normalitat als aeroports?
I finalment quan tot això haurà passat, poder tornar i abraçar-la.
Jordi Laparra
Professor d’Educació Física
