Dilluns de Pasqua, és d’hora, des del llit estant, per l’escletxa de les menorquines de la finestra s’albira un dia plujós, gris, trist. Un dilluns de Pasqua que contrasta amb els que recordo, quan de jove, a Cabra, amb la colla, nois i noies, anàvem a menjar la Mona, fent una berenada, al Carpi de Ca l’Assumpta. Eren dies de joia, d’alegria, de joventut feliç. Dies clars, lluminosos, amb un cel sense núvols.

Estem ja una mica saturats de notícies, articles, bombardeig informàtic, WhatsApp, Facebook, Instagram, etc. d’opinions, consells, propòsits i despropòsits polítics… sobre aquest maleït virus que ens té a tots confinats i privats de llibertat.

Ja fa dies que el Josep Maria em va animar a escriure un article parlant de com estic portant aquesta situació. Doncs bé, el meu confinament és poc confinat… Sóc comerciant d’una petita botiga d’aquelles de barri, on les persones fins ara venien per tenir un dia més dolç.

Començo la meva contribució al bloc del Josep Maria Vallès agraint-li aquesta iniciativa que ha permès que tanta gent s’hagi pogut expressar i hagi fet paleses les seves reflexions davant aquest moment tan extraordinari que estem vivint.

Catalunya: la vida reclosa et permet pensar i repensar. Quan abans dèiem no tinc un moment per seure i pensar ara, en canvi, el podem trobar més fàcilment. I ens cal pensar el futur no sols amb més dosis de generositat envers els altres sinó envers també nosaltres mateixos. Sabent fruir de cada instant que la vida ens regala.

Aprofitant aquests dies a casa, he rellegit correspondència tramesa entre els meus avis i els meus pares en diversos viatges. M’ha cridat l’atenció com les cartes o les postals les iniciaven sempre preguntant per la salut dels altres i comunicant al seu interlocutor que, qui escrivia, es trobava bé. Aquesta fórmula, la creia oblidada, fins ara.

Mira -diu el Pol- ja ha tornat la merla al nostre balcó! És un ocell negre, d’un pam de mida, amb el bec taronja i un cant molt bonic. Ens visita cada dia, li agrada la nostra barana des d’on observa el parc que tenim al davant i fins i tot s’hi apropa quan nosaltres sortim a la terrassa perquè ens doni el sol.

La veritat és que el nostre confinament, aquí a casa, que pots sortir al jardí i caminar, no és massa dur: cada dia fem, el Joan i jo, donant voltes a tot el jardí, de 3 a 4 quilòmetres, això ens permet combinar la feina amb l’exercici, prendre el sol i l’aire. Som uns privilegiats.

Un quart de vuit d’un dia qualsevol de confinament. Sona el despertador. Però no és el meu, sinó el de la meva dona. Jo fa molts anys que en tinc un de biològic i ja porto una estona despert. Dutxa, cafè i cap a l’ordinador. La jornada comença amb una lectura de la premsa en diagonal.

Estem a punt de tancar quatre setmanes d’aïllament en una sensació fins avui desconeguda, en la que mai hauríem pensat trobar-nos-hi. Ens en queden dues més i després una lenta recuperació. És cert que quan va començar ja vam pensar que no es podia resoldre amb uns quants dies, però ara comencem a veure’n els resultats.