Amb perill de pecar d’excessivament optimista, diré que, una de les coses positives del confinament, és la revalorització de certes feines que abans les vèiem com a quotidianes. A més de la innegable i gran labor que fan els sanitaris, n’hi ha d’altres que també són, o haurien de ser, aplaudides. Per exemple, el personal de les botigues de queviures que segueixen al peu del canó.

Tot esperant l’inspiració per escriure quelcom brillant que no arriba, relataré el que em surti “tal com raja”. El confinament forçat per culpa de la maleïda pandèmia, a mi no m’ha afectat massa, doncs com visc sol, no tinc cap destorb dins la meva llar.

Com la majoria de nosaltres estic vivint el confinament amb neguit i resignació. Neguit, perquè pateixo pels meus, per tota la gent malalta sola a casa o a l’hospital, pels avis i els discapacitats a les residències, pels sanitaris sotmets a una pressió mai vista, per la gent que atén a les botigues, als supermercats, a les farmàcies, la policia, el personal dels geriàtrics, als repartidors…

L’amic Josep Maria Vallès em demana que escrigui unes línies explicant el que em passa pel cap aquestes setmanes de confinament i com visc la situació en què ens trobem, és a dir, com m’afecta i com em sento. Doncs bé, he de confessar que la meva vida ha canviat molt poc arran del confinament, més que res perquè tinc una professió que necessita l’aïllament i la concentració per ser exercida.

Els cantaires de La Lira (tots tancats a casa seva) amb una tristesa continguda,  tenim l’esperança de continuar anys i anys transmetent les nostres cançons de CARAMELLES a tot el poble de Sant Cugat.

La crisis que está provocando la pandemia global del COVID19 pone el foco, en todo lo que nuestra sociedad debe mejorar, pero también, en sus fortalezas. Se ha hablado mucho del impacto de esta “pausa”, del parón de la actividad económica mundial, que antes la percibíamos como frenética, sustancialmente consumista y devastadora en términos de medio ambiente.

Si le preguntas a un jabeño que día de fiesta le gusta más, la gran mayoría te dirá que el día de la Jira. Es el día que se aguarda pacientemente durante todo el año, el día que muchas de las personas que tuvieron que emigrar a otros lugares de país, se reservan para volver al pueblo y disfrutarlo, el día que de niños se estrenaban zapatillas, el día para el que se guardan los mejores embutidos de la matanza, los mejores dulces, el mejor vino.

Això no ens ho esperàvem. Podem dir que ens ha agafat a tots “amb els pixats al ventre”. Hem anat muntant una societat que s’aguanta pels fils i ha arribat una sotragada que ens fa pensar que alguna cosa, o moltes coses, hem fet malament.

Hi ha garses passejant a la platja dels manglars de l’Illa de Reem a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units). Es força fàcil albirar cabussets, ànecs, perdius, garses i algun flamenc sobrevolant o passejant a la vora dels manglars, però aquests dies, tot i la distància, des del nostre balcó se’n veuen més, molts més. Avui el dia és solejat, el cel és clar, la mar està calmada i la temperatura és força agradable.

He tingut sort: he anat a treballar. Arribo a la tele amb un cop de cotxe i vint minuts escassos fent la volta pel Papiol. Només hi ha camions que desapareixen del tot quan m’acosto als estudis. Aparco davant mateix de la porta i entro en un espai semidesert: som pocs i, tot i la mascareta, mantenim les distàncies.