Resulta que estàvem tant tranquils observant-nos el melic com de costum i de sobte ens ve a sobre el gran melic del món.
Pensàvem que som l’epicentre de l’univers i resulta que és la mateixa natura la que disposa i mana sobre el qual som i el que serem, som tan dèbils o forts com qualsevol altre component de la mateixa natura. Mai de la vida ens hauríem imaginat que viuríem unes circumstàncies com aquesta (un amic meu diu que aquesta és la guerra de la nostra generació).
Aquest confinament inesperat ens ha obligat a parar els motors, a reorientar la nostra mirada i dirigir-la cap al nostre interior, a visualitzar el que ens passa, a identificar allò que volem que ens passi.
De sobte no podem estar amb la gent a qui estimem, ni podem gaudir de la nostra llibertat de moviments, i tenim por, por del mal que puguin prendre els qui estimem, por del mal que ens pugui afectar a nosaltres, i llavors sents el gran que és estar amb la gent que estimes, anar on vulguis, sentir la vida amb plenitud.
Però resulta que ara identifiquem allò que en diem “les coses petites de la vida” i que sempre hem dit que hauríem de valorar, i descobrim en els altres i en nosaltres mateixos valors nous i tenim la sensació que ens estem aprenent la lliçó de “Com ser un ésser humà com cal”
Aquest confinament l’estic passant sol però en absolut és un problema afegit per a mi, crec que en circumstàncies difícils em creixo, pot ser és un ressort automàtic d’autodefensa, però en l’àmbit personal el que sem fa més dur de portar és no poder estar amb la gent que estimo, no poder abraçar-los, trobo molt a faltar el contacte amb la meva família i els amics, però alhora, valoro molt l’oportunitat que sem presenta amb aquesta situació tan extrema per a intentar créixer com a individu, com a persona, i també, perquè no, en l’aspecte del meu treball (d’ençà que va començar aquest confinament vaig fent diàriament una il·lustració sobre aquesta pandèmia. Això em fa estar “viu”, analitzar cada aquesta situació per a sostraure una imatge gràfica, m’obliga a fer un exercici d’imaginació, una gimnàstica mental que em resulta molt saludable i beneficiosa per la meva possible creativitat.
Penso per altra banda que a causa d’aquest virus hem deixat d’embrutar el planeta amb la seva atmosfera i la natura ens ho agraeix amb entusiasme. Aquí quelcom no quadra; quan nosaltres estem plorant, la natura està rient.
Aquest és un virus que s’acarnissa especialment amb la gent gran, és cruel i invisible, mai he odiat tant una proteïna. Però passarà i tornarem a abraçar-nos, a estar junts i sincerament penso que després d’aquesta situació, quan hagi passat tot, canviarà la vida que hem portat però transcorregut un temps crec que tornarem a les mateixes, aquesta és una qüestió de “mal de la bèstia”, de condició humana. Tot el que haurem après, al final, no l’aplicarem, amb això sóc una mica pessimista.
Ens ve a sobre un segon capítol d’aquesta crisi, la pandèmia econòmica, que com sempre se la carregaran els més dèbils, després de la tragèdia de morts i confinament, la desgràcia econòmica. Em fa molta pena i tinc molta ràbia per aquest aspecte, molta gent ho tindrà molt difícil, molta gent patirà. Espero i desitjo que per una vegada la solidaritat de tots amb els dèbils, prevalgui per sobre d’altres interessos.
Vull acabar la meva reflexió dient que la capacitat d’estimar i ser estimat és el més gran capital que pot tenir l’ésser humà.
Paco Minuesa
Artista
