És innegable que l’actual pandèmia de la Covid-19 ens ha de preocupar en totes les seves facetes: malalts, traspassats, tractaments, entrega absoluta del personal sanitari, dèficits d’instal·lacions i de material, confinaments, dols que no es poden fer, impactes psicològics tot el qual ens obliga sense excusa a replantejar-nos un futur que caldrà que sigui de grans canvis. Però igualment sembla imprescindible tenir presents algunes reflexions indirectes a les quals ens hi ha conduït una situació mundial ja existent abans de l’esclat de l’actual contagi.
Se’ns diu que, a mitjans d’abril, les víctimes mortals per coronavirus, suposen unes 180.000 persones, dada que, en efecte, fa esfereir. Pensem però que, d’acord amb els informes de la FAO (Organització Mundial de l’Agricultura i de l’Alimentació) diàriament moren de fam, unes 25.000 persones en el món. És a dir, en una setmana són els mateixos els morts per la fam que els que ho han fet per l’epidèmia durant quatre mesos.
Recordem a més a més que pel juny de l’any 2008 i amb motiu de la celebració a Roma de la cimera mundial sobre l’alimentació, la mateixa FAO va demanar la creació d’un fons d’emergència per apaivagar substancialment els danys de la fam i que va avaluar en uns 50.000 milions de dòlars a l’any. Els països més poderosos, és a dir, els més obligats, es varen limitar a fer una contraproposta 12.000 milions de dòlars, evidentment del tot insuficients, al·legant falta de recursos.
D’una manera paradoxal, quan, per setembre del mateix any 2008 va esclatar la crisi financera, els governs es van afanyar a oferir suport als bancs de manera que es calcula que entre subvencions i avals i durant els dotze anys transcorreguts, aquestes entitats, bàsicament especuladores, han rebut suports públics per un total de 10 bilions de dòlars, és a dir 200 vegades més del que resoldria la fam durant un any. L’aberració, l’escàndol i el crim de ma blanca ens han estat servits.
No hem tingut la mínima consideració pels morts de fam i d’altres mancances de cobertura de necessitats bàsiques i ara ens diuen que sí, que ens preocupa l’epidèmia i que tots ens hi posem per erradicar-la. Això sí, a canvi d’unes llibertats cada cop més restringides, d’un control social extraordinari i de la voluntat de, mitjançant accions simbòliques de tornar el prestigi a les empreses més fraudulentes amb donatius ben destacats mediàticament, de tornar el prestigi a una monarquia incapaç d’entendre la realitat d’un estat plurinacional, i de voler justificar a les forces armades que no tenen res a fer-hi en l’àmbit de la seguretat sanitària i pràcticament tampoc gens en el de la seguretat humana.
Arcadi Oliveres
Economista
