Per algú que s’ha passat l’últim any i mig penjada literalment d’un mòbil, amunt i avall, amb aquella sensació de ser poc a casa i de veure poc la peque… Vaig pensar que el confinament era, en certa manera, una oportunitat. Una oportunitat per recuperar el temps amb la petita, per tornar a menjar bé i fer tots els àpats a casa, per dormir millor i per poder, per fi, tenir temps. S’obria un parèntesi enmig del brogit d’una vida massa cronometrada sense ni tan sols retrovisor.

S’ha escrit i comentat molt sobre les conseqüències de tota mena que comporta i comportarà aquesta pandèmia, el confinament i la posterior tornada a una pseudonormalitat. Jo sóc dels que crec que cada persona és responsable de la seva actitud, de les seves accions i, per tant, de com hagi metabolitzat aquest confinament obligatori i aquesta nova realitat sobrevinguda que ha fet aturar-nos de sobte a tothom.

Sóc en Joaquim Serrahima, metge i diplomat per Esade, som a Valldoreix des de fa 37 anys,  vaig estar 10 anys exercint com a Cirurgià Ortopèdic i Traumatòleg, a l’Hospital Ntra. Sra. Del Mar i en una mútua d’accidents. El temps i el fet de creure que podria fer una millor aportació personal a l’entorn i als sistemes d’atenció a la salut i a les persones, em va fer orientar cap a la gestió. He estat en diferents hospitals i des de fa 16 anys treballo a Catalonia Fundació Creactiva, entitat del sector social on atenem i tenim cura de la vida d’unes 1.000 persones amb discapacitat intel·lectual, trastorns de…

Porto dos mesos tancat a casa, segueixo fent robots. El curs s’acaba i tinc ganes de sortir, a vegades estic angoixiat. Tinc ganes de sortir per continuar fent els meus projectes i veure els amics, els meus germans anar a la platja a passejar… Això és més o menys el que sentim nosaltres també, aquesta sensació d’estar atrapats a casa sense poder traspassar les parets que ens envolten, sense saber res del que podrem fer quan això acabi.

No sóc de Sant Cugat ni visc a Sant Cugat, però m’estimo Sant Cugat L’any 1997 vam comprar una empresa immobiliària de Sant Cugat, Vicomça i des d’aquell moment ens van enamorar de Sant Cugat, fa 23 anys que Amat Immobiliaris és a Sant Cugat, i de seguida ens vam incorporar a diferents activitats de la ciutat:

Cada vegada que torno a Sant Cugat és una odissea: maletes, taxi, avions i un dia sencer des que surto del meu apartament fins que veig el cartell que indica la sortida Sant Cugat. Aquella vegada, més que mai, tenia ganes de tornar. És difícil passar el Nadal fora de casa, però, sobretot, és difícil passar unes festes tan especials lluny de la família. La darrera vegada que els havia vist va ser el mes de novembre quan vaig fer el concert amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida pel Mestre Salvador Brotons. Costa marxar després de fer un bon concert sense ni tan sols poder celebrar-ho amb els familiars i amics que…

Deixem enrere mes i mig de confinament i albirem la incertesa més absoluta. Si algú, a hores d’ara, em sap dir què passarà demà i ja no parlem d’aquí a un mes, el felicito. No serà fàcil recuperar rutines i planificar el futur. Des de l’estranyesa sortim una mica més al carrer, com enyorem Collserola!, i ens costa descobrir els coneguts i les amistats. Observem mascaretes, diferents i de tota classe, i marquem distàncies quan el que necessitem és veure’ns, acostar-nos i abraçar-nos. Xerres, com ens agrada escoltar la veu de la gent!, fas les preguntes necessàries i vius situacions que costa controlar i decidir en la gestió emocional. Tot…

Sovint somio quan ens tornarem a abraçar. Durant aquestes setmanes de confinament, he passat per diferents emocions i sensacions com si estigués en una muntanya russa… des de la por, l’angoixa i la incertesa, fins a l’esperança de veure l’inici d’un canvi en la societat i les persones. Aquests dies he pensat i reflexionat molt i estic aprenent a viure de nou, aprofitant el moment com una nova oportunitat personal de reflexió en tots els meus àmbits, des del personal i familiar, al comunitari i en l’entorn laboral.

L’impacte de l’epidèmia de la Covid-19 sobre les nostres vides i formes de viure i conviure ha estat i està sent notable i, a més, ho fet de manera abrupta. Per als professionals sanitaris també ha suposat un gran canvi. Parlar de grans epidèmies ens transporta als llibres d’història. No hi ha ningú que pugui recordar com va viure la famosa i devastadora grip de 1918. Teníem coneixement i resposta davant les epidèmies anuals de grip i també per a la gran epidèmia de finals del segle XXI, la SIDA. Però, aquesta ha suposat una nova amenaça i també un nou repte.