Aquests dies de confinament els mitjans de comunicació han destacat la bona gestió de la crisi generada per la pandèmia per part de les dones que lideren els governs de països tan diferents com Alemanya, Finlàndia, Islàndia, Nova Zelanda, entre altres. No sóc de les que pensen que les dones tenen més habilitats que els homes per governar. Quan es tracta de bons governants, els dos gèneres tenen grans qualitats, i si van juntes són molt enriquidores per a la bona praxi política.

Cada día, antes del confinamiento, iba a visitar a mi madre a la residencia Sant Cugat, donde vive. Me gustaba pasar un ratito con ella, aunque su estado degenerativo impedía que me conociera. Le cogía la mano, le contaba mis cosas, cantábamos canciones de su época, y muchos días apoyada en su hombro hasta echaba una minisiesta. Estaba en paz, estaba en casa.

Com serà sortir després de quaranta-dos dies d’estar en un espai reduït, obrir la porta, respirar, omplir els teus pulmons de vida amb la immensitat de l’aire en la teva cara i la brisa tèbia embolicant-te la pell? Com serà trobar-te amb un sol intens que reflecteix fins a haver de tancar els ulls? Un sol infinit i tan lliure com tu, que acabes de sortir al carrer per primera vegada després de tants dies.

Estem vivint una situació extraordinària, impensable i imprevisible que afecta el mes preuable de la nostra societat del segle XXI; “La vida i l’activitat humana”. No sóc gaire expert en crisis, però sembla que en aquest estat d’ansietat l’ésser humà és capaç de desenvolupar les seves fortaleses i posar de manifest les seves mancances.

Això del confinament està començant a ser insuportable, tant és així que el primer diumenge que els menors han pogut sortir al carrer durant una hora, molts pares i mares han acabat fent el que han volgut. Dies abans, quan creies que ja ho has vist tot, sortia a les notícies un jove al qual van multar per estar passejant el seu peix en una peixera de vidre.

Em dic Quim Chalé, fa quasi dos anys que visc a Sant Cugat i heu aconseguit enamorar-me tant, que se’m fa difícil no veurem vivint a qui, i sóc molt de Barcelona!! I en aquests moments, encara que sembli una ximpleria, en parlaré més endavant d’això… Estar confinat a Sant Cugat és un privilegi: poder sortir al jardí, mirar per la finestra i veure verd, està en contacte amb la natura, és un privilegi.

Just abans del confinament vaig sentir cert temor perquè la meva dona i jo havíem estat a Itàlia, era com haver estat en un camp de mines… Van ser uns dies bastant durs per mi. Però ens trobem molt bé i estem forts. No assumim riscos que poden anar en detriment de la nostra salut sinó també dels altres.

L’art no cura, ni curarà el Coronavirus, però crea històries i imatges que ens descobriran relacions, aspectes i secrets de les nostres actituds i pensaments sense els quals no seríem capaços d’entendre la vida i els nous temps. Les capacitats curatives i terapèutiques de l’art busca sempre la recerca de resposta des de temps pretèrits. Implica valorar fins a quin punt la creació pot portar a la transformació.

Una de les coses que més em plauen: trobar-me amb amics (antics de sempre i nous de no tan sempre), i xerrar d’allò que ens ve de gust o que trobem interessant. És segur que, com que ens coneixem, tenim corda per estona.

És innegable que l’actual pandèmia de la Covid-19 ens ha de preocupar en totes les seves facetes: malalts, traspassats, tractaments, entrega absoluta del personal sanitari, dèficits d’instal·lacions i de material, confinaments, dols que no es poden fer, impactes psicològics tot el qual ens obliga sense excusa a replantejar-nos un futur que caldrà que sigui de grans canvis. Però igualment sembla imprescindible tenir presents algunes reflexions indirectes a les quals ens hi ha conduït una situació mundial ja existent abans de l’esclat de l’actual contagi.