El preu dels actius baixarà, per l’aturada del sector i en major mesura per la recessió econòmica provocada per la crisi de la Covid-19. La magnitud de la recessió vindrà determinada per la durada de l’estat d’alarma i confinament, que comporta una crisi financera de magnitud exponencial.

En el meu cas el confinament ha estat una versió aguditzada de la vida que acostumo a fer, que es basa en l’escriptura, la concentració i la lectura. I aquestes activitats exigeixen moltes hores de dedicació. Per tant, en aquest sentit no he enyorat gaire el món exterior. Em considero un hikikomori a temps parcial. Sí que he trobat a faltar el fet de caminar per la muntanya, perquè també acostumo a escriure enmig del bosc. Per la resta ho porto bé i he aprofitat per resseguir la biblioteca i posar-me al dia de conceptes que ja tenia una mica rovellats, sobretot qüestions filosòfiques vinculades a determinats autors.

El pitjor del confinament no és estar tancat a casa, és saber que no pots sortir. Què trobo a faltar?, els meus fills i els meus amics, fora d’això estic bé. Jo estic acostumat a trobar-me sol, bé, sol no, amb la companyia de la meva gossa al meu estudi. Estic còmode així. Fa anys vaig tenir un estudi al bell mig del parc natural de Cap de Creus. El camí per arribar-hi era llarg i pedregós i s’acabava on començava la meva propietat.

Quan mires enrere t’adones que en quasi quaranta dies, hem viscut unes noves experiències què no ens en hauríem cregut si ens les haguessin explicat. Carrers buits, cues als pocs comerços que estan oberts, mesures de seguretat sanitària, distancia entre persones, restricció de moviments i confinaments i, sobretot, una manca quasi total de les formes relacionals a les quals estàvem acostumats.

Es fa difícil parlar sobre aquest confinament que ens toca viure quan encara hi estem immersos i la pandèmia domina el dia a dia de les nostres vides. No hem tingut temps de prendre distància ni de mirar-nos el que està passant amb ulls més freds i equidistants. Tot és massa recent i massa tendre. No sé d’aquí a uns anys, quan tinguem més perspectiva del que estem vivint, quina anàlisi en farem i quines lliçons en traurem d’aquesta etapa de la nostra història.

Ampolles de cava que es destapaven, serpentines, espanta-sogres, crits d’alegries que sortien de molts dels balcons. Ho havia dit! Aquell home ho havia dit! Semblava que no passaria mai. Semblava que tot es mantindria com estava. Semblava que no arribaria aquell desitjat moment.

La irrupció d’aquesta pandèmia ja ens ha transformat la vida. Primerament a casa amb els teus, controlant al mínim detall les directrius sanitàries i allunyant-nos de la resta de la família. Després al carrer cal distanciar-te de totes les persones encara que siguin conegudes. Les informacions que ens arriben sempre desconcertants i punyents quan t’assabentes que ha mort algú proper, quan famílies senceres s’han quedat a l’atur, són temps d’esfereïment.

Em dic Vanessa, soc mare separada, mestra, catalana i de l’Espanyol. Tot va començar el darrer dia que l’Àlex i jo vam anar al camp, i no només perquè aquell dia l’Espanyol guanyés l’Atlético de Madrid, no! Va ser excepcional perquè a l’ambient respiràvem quelcom diferent, alguna cosa de les darreres vegades, dels comiats, de quan et dius adeu amb aquella parella i no saps si tornareu a quedar.

Ja fa més d’un mes que estem confinats! Aquesta situació estranya s’està fent normal i això encara ho fa més estrany tot plegat. En el meu cas és un confinament parcial, des del primer dia he continuat anant a treballar, posant el despertador a la mateixa hora a les 5.15 del matí i fent la mateixa rutina, això sí, el trànsit no és el mateix i sobretot un cop arribo a la tele, la redacció d’informatius tot és molt diferent.