No heu notat una insistència en determinats anuncis, aquests dies de confinament? No m’estic referint a aquestes persones que traspuen col·laboració, que emanen ganes d’ajudar, desig d’acompanyar. Per exemple, gent de bona voluntat que et dóna conversa, que et fa la compra i te la porta a casa…

Resulta que estàvem tant tranquils observant-nos el melic com de costum i de sobte ens ve a sobre el gran melic del món. Pensàvem que som l’epicentre de l’univers i resulta que és la mateixa natura la que disposa i mana sobre el qual som i el que serem, som tan dèbils o forts com qualsevol altre component de la mateixa natura. Mai de la vida ens hauríem imaginat que viuríem unes circumstàncies com aquesta (un amic meu diu que aquesta és la guerra de la nostra generació).

Mai m’hauria imaginat que escriure sobre el confinament fos tan complicat. Suposo que després de més de cinc setmanes confinat, ha hagut molt temps, potser massa, per pensar, per reflexionar; i sintetitzar totes aquestes idees en un sol text, no em resulta fàcil. Curiosament sí, tenim més temps que mai, però cada dia que passa em pregunto si aquesta sensació de més temps és merament una sensació o respon a la realitat.

A finals del passat setembre vaig marxar cap a Padova, Itàlia. Una ciutat amb un major nombre d’habitants que Sant Cugat però que a simple vista, en passejar per ella, et dóna la sensació d’estar en un poble. Saps que no ho és per la gent que es mou, però l’arquitectura, ser una ciutat sense pujades i baixades i amb un encant màgic fa enyorar-la, fa que trobi a faltar aquella ciutat del Vèneto, al nord d’Itàlia concorreguda per la seva gent i amb la meva de l’Erasmus que al final ens vam poder fer un petit lloc entre els universitaris italians i gent de la mateixa ciutat. Ara, a…

Com molta altra gent, passo aquests dies tancat a casa amb la família. Nosaltres som cinc, amb els tres fills que ja són grans. No estem a cap sector essencial per aquesta crisi – nosaltres sí que pensem que l’educació i la cultura són essencials, però! – i, per tant, no sortim de casa. El desconcert inicial ha evolucionat, sense gairebé proposar-nos-ho, en una autoorganització flexible i comprensiva que fa que, entre tots, ens repartim els diferents espais de la casa – les zones amb un wifi potent, el despatx, l’espai per fer exercici, la televisió, la terrassa, la cuina…- amb un repartiment d’horari combinat difícil d’imaginar al començament de…

La meva filla Júlia té 22 anys i està a Cusco, Perú. Ha decidit quedar-se a viure el confinament i la crisi sanitària en aquell país. És allí des de finals de gener amb l’objectiu d’acabar la carrera d’Educació Social fent les pràctiques en una residència per a noies adolescents que són mares. El període de pràctiques s’acaba a finals de juliol i volia viatjar pel país i altres països de Sud-amèrica abans de tornar cap a Barcelona.

El silenci en el qual s’han sumit les nostres ciutats i el món sencer a conseqüència del confinament per la pandèmia de la COVID-19 recorden al silenci que s’escolta en l’ull d’un huracà abans d’un estrèpit que ara només podem especular. Tant de bo aquesta situació excepcional sigui el preludi d’un esclat de fraternitat humana.

Quan vaig rebre la primera trucada que on em demanaven que identifiqués les necessitats per mantenir l’activitat imprescindible des de l’Institut Català de les Dones amb el personal des de casa, no vaig pensar en cap moment que seria per tants dies. Va ser molt ràpid i la primera preocupació va ser identificar quant personal de risc teníem, quanta gent tenia fills petits o pares a càrrec, de quines eines disposaven per treballar des de casa, i sobretot, identificar quina gent podria seguir fent atenció presencial a les víctimes de violència masclista,

Quan vaig venir a Sant Cugat m’hi vaig adaptar amb dificultats. Parlo de l’any 1961! A penes hi havia serveis mèdics públics. No podies donar d’alta el telèfon. Passejaves pels carrers i notaves les mirades posades sobre teu. Al mercat i a les botigues et tractaven com una forastera. Hi havia, a l’estiu, escassetat d’aigua. A l’hivern feia un fred que pelava, i hi havia carrers tan cèntrics com l’avinguda d’Alfonso Sala Conde de Egara (avui avinguda de Lluís Companys) i l’avinguda de Catalunya que la majoria de dies d’hivern eren un fangar.

Qui ens ho havia de dir… Aquell dia que vàrem sentir la notícia que un home a la Xina va contraure un virus per prendre sopa de ratpenat i, si més no, a quasi tothom li va fer gràcia i ho comentàvem com una anècdota… que un mes després arribaria el virus aquí.