Quan el Josep Maria Vallès em va proposar escriure aquest article, vaig tenir dues reaccions, una seguida de l’altra. La primera va ser dir-li que sí sense reflexionar. Primer de tot perquè quan m’arriben propostes relacionades amb Sant Cugat acostumo a acceptar sense mirar-m’hi gaire. Però en aquest cas vaig acceptar amb més entusiasme perquè entre una cosa i l’altra porto molts dies sense practicar l’agradable exercici d’escriure per plaer, que per mi és quasi més important que fer abdominals al menjador de casa.

Poc després de visionar dos memes que m’han enviat per whatsapp (1: Un parell d’amics germànics prenent cervesa amb heli i 2: Un italià que rep una trucada per quedar, però que, en revisar l’agenda, la troba del tot col·lapsada entre videoconferències, flashmobs “dai balconi”, classes de ioga, pilates i zumba etc.), rebo un missatge que m’informa que ha mort pel coronavirus l’amic Joan Fibla.

Acabo de llegir l’article d’en Josep Maria Vallès “És temps d’unitat política”. Com és habitual en Josep Maria l’encerta. Certament, amb la situació actual, no és moment de dedicar esforços a l’esgrima política partidista. És hora d’ajuntar les nostres energies, d’aportar el nostre esforç per resoldre la pandèmia que patim i procurar sortir-ne de la millor manera possible. Penso que en aquesta afirmació  hi estem d’acord una bona majoria, per no dir tothom.

Davant d’una situació nova, una pandèmia global que s’ha estès per la majoria de continents de la Terra, que requereix una àmplia assistència mèdica i d’una important intervenció sanitària, és lògic estar preocupats.

La majoria no recordareu que tot aquest apocalipsi zombi que estem vivint va començar, almenys al nostre país, durant la setmana internacional de la dona. Em jugo el que vulgueu que algun homenot ja ha fet la relació…

Fa gairebé un mes que estem valorant el que abans no teníem en compte. Es parla dels sanitaris i del valor que aquests dies estan tenint amb els malalts, es parla dels cossos de seguretat, es parla dels bombers i es parla del voluntariat, tots ells peces claus en aquesta societat que vivim i que són els autèntics herois aquests dies tan complicats.

Reflexions del vintè dia de confinament. Són dies complicats. Dies d’incertesa, de convivència forçada. Dies de no saber quan s’acabarà això. Però s’acabarà. I quan s’acabi, ens diuen, tots serem més forts. Tots sabrem que podem resistir unes condicions que ni sospitàvem fa unes setmanes i que ens han demostrat que som més solidaris, conscienciats i responsables que no ens pensàvem.

De seguida que es van anunciar les mesures de confinament, una de les primeres coses que em va venir al cap és que hi hauria moltíssima gent a casa, en família, i que seria una ocasió magnífica per a fer tasca de divulgació científica, una de les activitats a les quals em dedico professionalment i que compagino amb la meva feina com a consultor en el món de l’empresa.

El diari La Republica del 2 d’abril publica un article de Gabriele Romagnoli que ens parla del pensament de Boris Cyrulnik (psicòleg). Ens planteja un axioma bonic, l’axioma de Cyrulnik. Afirma que “la resposta a una catàstrofe no consisteix a restablir l’ordre precedent (que ens hi ha conduït) sinó a crear-ne un de nou”.

Tot just porto tres setmanes de confinament i el dia abans de començar no em podia imaginar com aniria, com ningú de nosaltres. Dijous 12 de març. Estem a l’escola i es van sentint comentaris que estarem dues setmanes sense anar-hi. Els alumnes s’ho prenen com unes vacances avançades i els petits amb prou desconcert.